Església Plural
El que en un principi era un caprici del nou Papa de recuperar la missa en Llatí en algunes celebracions excepcionals de caràcter internacional, s?ha convertit en la restauració completa d’una litúrgia paral·lela a la sorgida de la reforma que va impulsar el Concili Vaticà II.
Ahir dissabte es va donar a conèixer l’anomenat «Motu propio Summorum Pontificio» pel qual el Papa ordena a tota l’Església universal que compleixin la seva voluntat de no posar cap obstacle a que es pugui celebrar el ritual de la Missa segons la normativa de Trento promulgada per Pius V, que va ser Papa des del 1566 fins el 1572, i que va promoure les guerres de religió a França, l’expulsió dels jueus, la guerra santa contra els turcs i que va proclamar la supremacia del poder religiós per sobre del civil i el polític.
Com podreu observar de la lectura del decret papal no es tracta d’una mesura restringida i fins a cert punt folklòrica, sinó que comprèn a tota la litúrgia, la Missa i els sagraments, i obre les portes a que pugui ser practicada tot l’any excepte durant el Tríduum pasqual, o sigui excepte Dijous, Divendres i Dissabte Sant.
Instrumentalitzar la memòria de Joan XXIII
El «Motu propio» de Benet XVI i les diferents referències que al llarg d’aquests darrers mesos s’han anat produint respecte d’aquesta nova norma, han procurat destacar que el ritus restaurat era el que en l’any 1960 va aprovar el Papa Joan XXIII, la qual cosa no deixa de ser un intent de justificació i d’aval per intentar apaivagar l’allau de crítiques que preveien rebre.
Fer servir el nom de Joan XIII és, buscant una expressió benèvola, una instrumentalització de la seva memòria. El «Motu propio Rubricarum Instructum» donat pel Papa Joan el 25 de juliol de 1960 diu ben clarament que té per objecte abordar algunes qüestions inajornables de reforma del Missal Romà de Pius V, que no poden esperar la reforma en profunditat que ha de fer el Concili Vaticà II.
Si llegiu el decret en qüestió (curiosament no es troba en la col·lecció de documents corresponents a Joan XXIII que hi ha al web del Vaticà) veureu que el Papa Joan dóna per suposada l’urgent i necessària reforma litúrgica, una de les grans aportacions del Concili que ell va impulsar.
Una mostra més de com el Vaticà tracta de funcionaris als bisbes
Un dels aspectes destacats del document de Benet XVI és el tractament que dóna als bisbes diocesans a qui treu tota potestat perquè puguin decidir si en la seva diòcesi es poden o no fer celebracions seguint el ritus de Trento. No es tracta d’una més de les moltes ingerències de Roma en el ministeri episcopal, sinó que atempta directament contra l’essència del mateix ministeri i un cop més redueix a res les constitucions conciliars que tracten de la funció episcopal. Roma ha parlat, l’Església és Roma i no pas el conjunt de creients al voltant del seu bisbe.
Ha arribat la democràcia a l’Església?
?s ben curiós, xocant, paradoxal, i hilarant que quan es nega sistemàticament qualsevol procés de consulta als fidels en situacions de canvi de bisbe o de rector, o bé sobre qüestions pastorals i fins hi tot d’ordre organitzatiu, com pot ser la divisió d’una diòcesi, ara aquest «Motu propio» habilita als seglars perquè siguin ells qui decideixin si en la seva parròquia es fan o no misses tridentines, i si el rector no els fa cas els empeny a denunciar-lo al bisbe, i si aquest no dóna sortida a la seva petició els obre la porta a denunciar-ho a Roma. I no us penseu que cal una gran majoria, només cal que sigui un «grup estable de fidels», i a sobre se li exigeixen al rector que aculli la petició «de bon grat» (i no és broma).
Un nou motiu de tensió i divisió.
Tot i que el document vaticà insisteix en que no té perquè ser-ho, les conseqüències poden ser molt desestabilitzadores per la vida de les comunitats i més quant el bisbe perd la seva capacitat mediadora. D’una manera més visible es manifestaran les dues esglésies i segurament el nou ritus serà agafat com a bandera d’una d’elles. Quina pena més gran dóna veure el tracte desigual que la institució dispensa a les necessitats i les aspiracions dels cristians i cristianes que aposten per una Església oberta i profètica, atenta als signes del temps, en comparació al dels altres que volen una fe segura en el dogma, la tradició, el magisteri i l’autoritat. El Vaticà fa callar i persegueix als primers i en canvi es llença als peus dels segons. Avui els cismàtics lefebvriants se senten estimats i encara no en tenen prou, exigeixen que se’ls aixequi l’excomunió i es reconegui als seus bisbes il·legals.
Com voldria ser recordat Benet XVI?
Des de que Ratzinger va ser escollit Papa sovint es parlava que voldria fer alguna cosa significativa que el permetés ser recordat en la història de l’Església. Ell sap que tindrà un pontificat breu i el seu perfil no es correspon amb el d’una persona que vol passar anònimament. ?s dels que creu que té una missió. Alguns deien que seria el Papa que reformaria la cúria vaticana, altres que seria el Papa que culminaria el procés ecumènic, altres fins hi tot que podria resoldre alguns temes morals com l’ús dels mitjans anticonceptius i especialment el preservatiu. Cada cop es veu més clar que Benet XVI serà el Papa que haurà acabat d’enterrar el Concili Vaticà II. La seva és una croada que ve de lluny, dels seus anys com a cap de la Congregació per la doctrina de la fe, quan va començar a perseguir els grans teòlegs del Concili i als teòlegs de la Teologia de l’Alliberament, quan va esmenar la plana al Papa Joan Pau II en diverses ocasions, com per exemple quan aquest va decidir demanar perdó pels errors de l’Església, o bé amb motiu d’alguns actes i posicionaments ecumènics i interreligiosos. Si el pontificat de Joan Pau II ja va significar un clar retrocés en l’aplicació del Concili, després de la mort d’aquest, el cardenal RAtzinger, des del primer moment, es va erigir en el garant de la restauració de Trento.
Tot plegat no és un tema menor que es redueixi a missa en llatí si o no, i no es pot passar per sobre dient que a Catalunya ningú ho demanarà. El que hi ha en joc és massa important perquè en el conjunt de l’Església no s’alcin veus que manifestin la disconformitat i la perillositat d’aquesta norma.