En altres moments, i avui, en altres llocs, quan un profeta resulta incòmode se l’elimina. En la nostra societat és titllat d?il·luminat, es procura desprestigiar-lo i és aïllat en els mitjans de comunicació.
El 6 d?agost, quan qui més qui menys començava les vacances d?estiu, era trobat mort en Lluís Maria Xirinacs en un bosc proper a Ogassa (Ripollès). Tot i que la notícia va ser la seva mort, el fet, el com i el per què, ni un ni els altres tenen importància, ni tan sols el per què, que restarà inesbrinable, ja que pertany a la intimitat de la persona que ens ha deixat.
D?en Xirinacs no és el fet de la seva mort el que cal ressaltar, segurament aquesta no aportarà cap element significatiu a la pervivència del seu testimoni, sinó la seva vida. En Xirinacs és vida, tota la seva existència és una recerca de plenitud humana compartida. Un camí que ha recorregut intensament i que l?ha dut a molts i diferents ports. No sabrem mai si ell ha assolit la Ítaca, però el que és segur és que ens ha deixat un full de ruta perquè la nostra navegació personal en dugui a ports on trobar fragments de plenitud, i noves forces per cercar un nou objectiu.
En Xirinacs mai va ser un convencional, però si que va estar en estret contacte amb la convencionalitat; l?eclesial, la política i la social. La incomoditat que generava en els diferents stato quo amb els que es va relacionar va comportar que, quan la tensió que generava superava el profit que es podia treure d?ell, s?anés produint un vers la seva persona.
Ell no era aliè a aquest procés distanciador, la seva personalitat, la forma que va adoptar per ser coherent amb la seva manera de pensar i de pensar-se, el portava inevitablement a no poder formar part de cap grup contemporitzador amb allò que ell sabia que significava la mort de la persona i de la seva nació.
Amb tot, a un profeta no se li pot demanar que s?acomodi a unes formes, a unes dinàmiques i a uns temps que no són els seus. Això va en contra de l?essència profètica. En canvi als líders polítics, religiosos i de la societat civil se?ls ha d?exigir de trobar la manera de canalitzar les veus profètiques. Ni l?Església, ni la societat catalana en el seu conjunt no tenim ni veus lliures, ni visions creatives, ni compromisos radicals que ens serveixin de far, com per permetre?ns el luxe de silenciar una persona d?aquestes característiques.
Si en Xirinacs era un ?llunàtic?? o un ?sonat?? o un ?radical??, què era Jesús?
Jesús fou assassinat perquè era incòmode, no només al poder, també al poble benestant ?als catòlics de missa de dotze d?aquell temps- tan sols els qui no tenien esperança acollien la seva ?bogeria?? utòpica del Regne de Déu.
Hi ha persones que s?escandalitzen quan algú diu que si Jesús és fes present avui en el nostre moment històric, els mateixos catòlics el faríem silenciar. La seva veu seria incòmode, profètica, radical.
L?espectacle que, davant la mort d?en Xirinacs, van donar la gran majoria dels polítics i els mitjans de comunicació públics va ser llastimós, indigne. Igualment la institució eclesiàstica va ser incapaç de superar ?el correctament polític?? per retre homenatge a un home profundament cristià, testimoni fins la mort del compromís radical pel Regne i per la dignitat i plenitud de la persona. Cap paraula del bisbe, capellans que es van negar a participar en els funerals, nerviosisme insultant del diaca de la basílica de Santa Maria del Mar que era present als funerals. Per sort la comunitat de Montserrat va assumir, un cop més, la responsabilitat de lideratge de l?Església catalana, i un monjo, el pare Castanyer, va presidir la cerimònia de comiat, al costat d?un petit grup de capellans a qui no va fer por de significar-se.
Catalunya deu molt a Xirinacs, ara no és pas el moment de recordar tots els seus mèrits, però per damunt de tot Catalunya li deu que el testimoni de vida i el compromís d?en Xirinacs hagi salvat la dignitat de tot un poble. Ell representa la dignitat de Catalunya com a poble com a nació. Una dignitat que massa sovint resta amagada i retinguda en el fons de tants de nosaltres que posem per davant la seguretat, la por, el negoci…
Estimar la pròpia nació, la pròpia cultura i història, no és fer política, forma part de l?herència de Jesús, ell era jueu, volia el seu poble lliure, estimava la seva cultura, i sabia que l’única manera d?alliberar el seu poble era despertar la consciència de la seva gent, fer-los adonar que la seva realitat els convertia en esclaus, treure?ls la por de voler ser lliures.
Avui el testimoni d?en Xirinacs resta en la seva obra, però principalment en el cor de les persones que han treballat amb ell. A ells i a tots els qui el seu testimoniatge hagi mogut a la reflexió i al compromís els queda la tasca ineludible de fer donar fruit a la llavor que ell ha deixat.
Val la pena d’aprofundir en el seu darrer treball, ?Model global de realitat??.
Des d?aquí l?homenatge d?Església Plural a Xirinacs, profeta d?un futur que és a tocar.
Més informació a: www.fundacioranda.org i a www.xirinacs.cat