InicioRevista de prensaespiritualidadUNS REFERENTS LLUMINOSOS. Fòrum Joan Alsina

UNS REFERENTS LLUMINOSOS. Fòrum Joan Alsina

Publicado en

Fòrum Joan Alsina

En el nostre temps, segurament més que en cap altre, la gent, creients, agnòstics i ateus, malda per tenir una visió del món, de la vida i de la mort, que sigui coherent, raonable i realista i per expressar-la amb paraules entenedores i pertinents. Per això, sovint pregunta a l’Església qüestions que la neguitegen i li formula interrogants sobre temes que la desconcerten o escandalitzen.

L’Església moltes vegades hi manté un diàleg de sords: no escolta ni s’esforça a entendre la pregunta, hi contesta amb tòpics buits de significat o repeteix mecànicament fórmules culturals anacròniques com si fossin veritats inamovibles, entestada a no reconèixer que han nascut i crescut en contextos culturals molt diversos i que cal alliberar-les d’aquesta escorça esclerotitzada i morta.

La qüestió que encarem és quins trets de la missió del capellà convindria remarcar avui, és a dir, les prioritats del nostre ministeri sacerdotal, que amb freqüència s’inclou en aquest diàleg de sords de què abans parlàvem. No pretenem pas dir l’última paraula ni la definitiva, està clar; però sí que volem manifestar amb la màxima honradesa el nostre compromís sincer, tot reclamant el dret i el deure de ser reconegut com a opció vàlida i justa de seguir Jesús de Natzaret.

Iniciem el debat amb una afirmació de Joan Pau II, sorprenentment poc coneguda i poc divulgada: “Davant els casos de necessitat, no hem de donar preferència als ornaments superflus dels temples ni als objectes preciosos del culte diví; al contrari, podria ser obligatori alienar aquests béns per donar pa, beguda, vestit i sostre a qui manquin” (Sollicitudo rei socialis, 31. 1987). Sembla que l’afirmació no ha pas tingut l’acollida entusiasta que d’altres han aconseguit amb molts menys mèrits i potser valdria la pena d’esbrinar-ne els motius.

A nosaltres ens resulta interessant perquè ens permet de convertir l’anècdota en categoria i d’establir amb contundència, arran d’un exemple concret, un ordre de prioritats ben definit. El model de capellà a què voldríem assemblar-nos manté tres fidelitats, que aspiren a completar-se:

-Lleialtat a un mateix, a la pròpia consciència;
-Lleialtat a Jesús i a l’Església que va creixent de la seva llavor;
-Lleialtat al poble, sobretot a la gent que les Benaurances defineixen com a pobres, que sofreixen i són humiliats.

Hem de reconèixer que, sovint, el discerniment entre opcions concretes, que atenyen la triple fidelitat, les percep en tensió i, fins i tot, com a contradictòries, ja que la història i l’organització del Regne ha quallat una Església presonera de la Llei i una tradició momificada

En aquest debat, incòmode i estimulant, creiem que cal mantenir amb fermesa la primacia del manament cabdal: l’amor i el respecte a cada persona, a cada germà, a cada fill de Déu. La lleialtat al poble, al pobre i al marginat, ha de passar per sobre de qualsevol altra consideració.

Per això, en cas de conflicte entre el servei als desvalguts i la submissió a l’autoritat establerta, si el conflicte no es pot resoldre mitjançant el diàleg respectuós, ens decantem, no pas sense dolor, a favor de la tercera fidelitat; preferim equivocar-nos amb els que no tenen veu ni força, que no pas encertar-la pels camins d’una obediència cega als qui exerceixen el poder.

Aquest capellà que la gent del Fòrum voldríem arribar a ser té, avui i aquí, entre altres, uns referents lluminosos en tres germans que ens han precedit: en Joan Alsina, en Joaquim Vallmajó i en Gumersind Vilagran. Ells s’han fet servidors heroics, acostant-se molt a l’exemple del Mestre. Nosaltres voldríem anar-nos acostant cada dia, malgrat els regatejos de la nostra mesquinesa, al seu generós testimoni, per poder estar, també, més a prop del Mestre.

D’aquest testimoni agosarat i radical, en destaquem els trets que ressalten amb més claredat:

– En Joan descobreix i opta de servir el poble en el treball civil. El seu apostolat sempre frega els marges, en tots dos sentits, i això el fa incòmode a dins i a fora de l’Església. Uns proven de forçar-lo a trencar la doble fidelitat al sacerdoci i al treball; els altres saben que és una presa fàcil perquè la incomprensió del sanedrí l’ha deixat sol; ell es troba enmig (“carn trinxada” dirà en el testament) i es disposa a viure a fons la paràbola del gra de blat. Vol estar al costat dels que tenen la vida amenaçada pel tirà i córrer els mateixos riscos: “Yo sé que mis compañeros van a sufrir mucho y quiero ser solidario, estando junto a ellos. Son momentos cruciales en que uno debe ser consecuente con sus convicciones” (a Pablo Laurín; 19-setembre-1973). La solidaritat sense excuses és el camí per a donar la vida; la perd per poder-la tenir en plenitud. El perdó atorgat cara a cara al botxí és l’epíleg de la seva generositat martirial i el gest de reconciliació més valuós per a la pau.

– En Joaquim és un profeta en el sentit més genuí i autèntic de la seva missió i va córrer la sort dels profetes fins a l’últim alè. Tenim una imatge vivament gravada de les converses de l’estiu anterior a l’assassinat: amb quina lucidesa i convicció expressava la necessitat, les ganes i els riscos de tornar als camps de refugiats, els més pobres i trepitjats per tothom. “Els que hem comprès que ens hem casat amb un poble de pobres continuem amb ells. La meva seguretat és la seva seguretat i la seva seguretat és la meva seguretat. Lluitem junts contra la misèria. Us asseguro que trobar-se rodejat de mainada amb gana, malalts i gent pobra a pilons et fa perdre la por” (carta, 23-juny-1992). Va plantar cara als espoliadors d’un i altre bàndol i va denunciar sense embuts la complicitat silenciosa i la connivència d’una part de l’Església amb el genocidi indiscriminat. Feia nosa als que no volien testimonis incorruptibles de la seva ambició depredadora i van decidir de crucificar-lo

– En Gumersind és l’acolliment personificat. Tota la seva vida estava marcada per aquesta actitud radical, que el portà a esborrar qualsevol frontera de propietat personal (fins i tot dels mínims espais d’intimitat) i a convertir la pròpia casa en casa de tothom, on els que no tenien casa es consideraven de veritat en família. L’experiència d’aquest despreniment extrem li va costar molts disgustos i accions que nosaltres consideraríem robatoris i fins agressions físiques; cap d’aquest incidents va afeblir el seu compromís. El servei que oferia no era puntual ni només assistencial. Somniava i treballava per aconseguir una infrastructura eficaç de promoció, que assuavís les causes del desajustament i oferís les bases per a una estabilitat i autonomia personal. Una entrevista publicada a la Revista de Girona (gener-febrer 2003) acaba amb aquest breu panegíric: “Té 84 anys, però viu com pocs ben alerta a tots els batecs del nostre poble”.

Fòrum Joan Alsina
octubre de 2006

Últimos artículos

Tamayo alerta contra «la alianza internacional del odio» entre ultraderecha y cristianos extremistas -- José Landi

La Voz del Sur El escritor y catedrático de Teología de la Universidad...

Consternación del Papa por las víctimas de los atentados en Burkina Faso

Vatican News El domingo 25 de febrero se produjeron en Burkina Faso varios atentados terroristas...

La Iglesia manipuló cifras para excluir a más de 300 víctimas en su informe sobre pederastia

Publico El documento presentado en diciembre pasado, publicitado por los obispos como "el más completo...

Noticias similares

Tamayo alerta contra «la alianza internacional del odio» entre ultraderecha y cristianos extremistas -- José Landi

La Voz del Sur El escritor y catedrático de Teología de la Universidad...

Consternación del Papa por las víctimas de los atentados en Burkina Faso

Vatican News El domingo 25 de febrero se produjeron en Burkina Faso varios atentados terroristas...

La Iglesia manipuló cifras para excluir a más de 300 víctimas en su informe sobre pederastia

Publico El documento presentado en diciembre pasado, publicitado por los obispos como "el más completo...