En el nostre temps, segurament més que en cap altre, la gent, creients, agnòstics i ateus, malda per tenir una visió del món, de la vida i de la mort, que sigui coherent, raonable i realista i per expressar-la amb paraules entenedores i pertinents. Per això, sovint pregunta a l?Església qüestions que la neguitegen i li formula interrogants sobre temes que la desconcerten o escandalitzen.
L?Església moltes vegades hi manté un diàleg de sords: no escolta ni s?esforça a entendre la pregunta, hi contesta amb tòpics buits de significat o repeteix mecànicament fórmules culturals anacròniques com si fossin veritats inamovibles, entestada a no reconèixer que han nascut i crescut en contextos culturals molt diversos i que cal alliberar-les d?aquesta escorça esclerotitzada i morta.
La qüestió que encarem és quins trets de la missió del capellà convindria remarcar avui, és a dir, les prioritats del nostre ministeri sacerdotal, que amb freqüència s?inclou en aquest diàleg de sords de què abans parlàvem. No pretenem pas dir l?última paraula ni la definitiva, està clar; però sí que volem manifestar amb la màxima honradesa el nostre compromís sincer, tot reclamant el dret i el deure de ser reconegut com a opció vàlida i justa de seguir Jesús de Natzaret.
Iniciem el debat amb una afirmació de Joan Pau II, sorprenentment poc coneguda i poc divulgada: ?Davant els casos de necessitat, no hem de donar preferència als ornaments superflus dels temples ni als objectes preciosos del culte diví; al contrari, podria ser obligatori alienar aquests béns per donar pa, beguda, vestit i sostre a qui manquin?? (Sollicitudo rei socialis, 31. 1987). Sembla que l?afirmació no ha pas tingut l?acollida entusiasta que d?altres han aconseguit amb molts menys mèrits i potser valdria la pena d?esbrinar-ne els motius.
A nosaltres ens resulta interessant perquè ens permet de convertir l?anècdota en categoria i d?establir amb contundència, arran d?un exemple concret, un ordre de prioritats ben definit. El model de capellà a què voldríem assemblar-nos manté tres fidelitats, que aspiren a completar-se:
-Lleialtat a un mateix, a la pròpia consciència;
-Lleialtat a Jesús i a l?Església que va creixent de la seva llavor;
-Lleialtat al poble, sobretot a la gent que les Benaurances defineixen com a pobres, que sofreixen i són humiliats.
Hem de reconèixer que, sovint, el discerniment entre opcions concretes, que atenyen la triple fidelitat, les percep en tensió i, fins i tot, com a contradictòries, ja que la història i l?organització del Regne ha quallat una Església presonera de la Llei i una tradició momificada
En aquest debat, incòmode i estimulant, creiem que cal mantenir amb fermesa la primacia del manament cabdal: l?amor i el respecte a cada persona, a cada germà, a cada fill de Déu. La lleialtat al poble, al pobre i al marginat, ha de passar per sobre de qualsevol altra consideració.
Per això, en cas de conflicte entre el servei als desvalguts i la submissió a l?autoritat establerta, si el conflicte no es pot resoldre mitjançant el diàleg respectuós, ens decantem, no pas sense dolor, a favor de la tercera fidelitat; preferim equivocar-nos amb els que no tenen veu ni força, que no pas encertar-la pels camins d?una obediència cega als qui exerceixen el poder.
Aquest capellà que la gent del Fòrum voldríem arribar a ser té, avui i aquí, entre altres, uns referents lluminosos en tres germans que ens han precedit: en Joan Alsina, en Joaquim Vallmajó i en Gumersind Vilagran. Ells s?han fet servidors heroics, acostant-se molt a l?exemple del Mestre. Nosaltres voldríem anar-nos acostant cada dia, malgrat els regatejos de la nostra mesquinesa, al seu generós testimoni, per poder estar, també, més a prop del Mestre.
D?aquest testimoni agosarat i radical, en destaquem els trets que ressalten amb més claredat:
– En Joan descobreix i opta de servir el poble en el treball civil. El seu apostolat sempre frega els marges, en tots dos sentits, i això el fa incòmode a dins i a fora de l?Església. Uns proven de forçar-lo a trencar la doble fidelitat al sacerdoci i al treball; els altres saben que és una presa fàcil perquè la incomprensió del sanedrí l?ha deixat sol; ell es troba enmig (?carn trinxada?? dirà en el testament) i es disposa a viure a fons la paràbola del gra de blat. Vol estar al costat dels que tenen la vida amenaçada pel tirà i córrer els mateixos riscos: ?Yo sé que mis compañeros van a sufrir mucho y quiero ser solidario, estando junto a ellos. Son momentos cruciales en que uno debe ser consecuente con sus convicciones?? (a Pablo Laurín; 19-setembre-1973). La solidaritat sense excuses és el camí per a donar la vida; la perd per poder-la tenir en plenitud. El perdó atorgat cara a cara al botxí és l?epíleg de la seva generositat martirial i el gest de reconciliació més valuós per a la pau.
– En Joaquim és un profeta en el sentit més genuí i autèntic de la seva missió i va córrer la sort dels profetes fins a l?últim alè. Tenim una imatge vivament gravada de les converses de l?estiu anterior a l?assassinat: amb quina lucidesa i convicció expressava la necessitat, les ganes i els riscos de tornar als camps de refugiats, els més pobres i trepitjats per tothom. ?Els que hem comprès que ens hem casat amb un poble de pobres continuem amb ells. La meva seguretat és la seva seguretat i la seva seguretat és la meva seguretat. Lluitem junts contra la misèria. Us asseguro que trobar-se rodejat de mainada amb gana, malalts i gent pobra a pilons et fa perdre la por?? (carta, 23-juny-1992). Va plantar cara als espoliadors d?un i altre bàndol i va denunciar sense embuts la complicitat silenciosa i la connivència d?una part de l?Església amb el genocidi indiscriminat. Feia nosa als que no volien testimonis incorruptibles de la seva ambició depredadora i van decidir de crucificar-lo
– En Gumersind és l?acolliment personificat. Tota la seva vida estava marcada per aquesta actitud radical, que el portà a esborrar qualsevol frontera de propietat personal (fins i tot dels mínims espais d?intimitat) i a convertir la pròpia casa en casa de tothom, on els que no tenien casa es consideraven de veritat en família. L?experiència d?aquest despreniment extrem li va costar molts disgustos i accions que nosaltres consideraríem robatoris i fins agressions físiques; cap d?aquest incidents va afeblir el seu compromís. El servei que oferia no era puntual ni només assistencial. Somniava i treballava per aconseguir una infrastructura eficaç de promoció, que assuavís les causes del desajustament i oferís les bases per a una estabilitat i autonomia personal. Una entrevista publicada a la Revista de Girona (gener-febrer 2003) acaba amb aquest breu panegíric: ?Té 84 anys, però viu com pocs ben alerta a tots els batecs del nostre poble??.
Fòrum Joan Alsina
octubre de 2006