El Vaticà recela d’acceptar el diàleg proposat per 138 líders religiosos i intel•lectuals musulmans. Occident ignora aquesta important i pionera iniciativa.
El 13 d’octubre de 2007 es fa pública una carta signada per 138 líders i intel•lectuals religiosos, que representen la pràctica totalitat de les escoles de pensament, jurisprudència i espiritualitat musulmanes, i que adrecen al Papa i a tots els líders religiosos de les diferents esglésies cristianes. El Vaticà va tardar uns dies a respondre amb un concís comunicat d’acusament de rebuda. Des d’aleshores cap més reacció pública excepte l’entrevista que el cardenal Jean-Louis Tauran, president del Pontifici Consell pel Diàleg Interreligiós, va concedir recentment al diari francès La Croix, on entre altres coses diu sobre el diàleg interreligiós es pot donar “amb algunes religions, si.Però amb l’Islam no pel moment”. (Us adjuntem un resum d’aquesta entrevista).
Costa d’entendre aquesta posició i el fet que a hores d’ara no hi hagi un posicionament oficial del Papa. És possible que la carta hagi arribat en un moment de massa feina per la cúria romana, ocupada en preparar beatificacions, consistoris cardenalicis i en perseguir teòlegs discrepants, i no es puguin ocupar d’analitzar un document, que cal reconèixer que és força llarg, ja que té 29 pàgines.
És una llàstima la pèrdua d’aquesta oportunitat que hauria demanat una resposta conjunta de totes les esglésies cristianes, una bona ocasió també per un signe ecumènic, acceptant el repte del diàleg.
No és bo que cristianisme i islam estiguin enfrontats, que lluitin per conquerir territoris, que es vegin com adversaris, que es relacionin amb desconfiança. Segur que el diàleg no és fàcil ja que es parteix de processos històrics i culturals molt diferents, però cal començar per tot allò que de comú tenim les tres religions monoteistes. No és lícit parlar de desconfiança vers les intencions de l’Islam, d’exigir reciprocitat quan el cristianisme, quan era hegemònic, poderós i dominant va procurar destruir tots els signes de presència musulmana, va prohibir el culte, va perseguir els fidels musulmans. Ara la situació ha canviat en alguns llocs on la religió musulmana controla tots els espais de poder.
L’actitud del Vaticà és irresponsable i prepotent, sembla que sigui ella qui tingui que marcar les iniciatives, qui hagi de ser la protagonista, quan el que veritablement importa és que les religions parlin, s’escoltin, es comprenguin i cerquin acords bàsics que permetin superar injustícies seculars, millorar la vida de les persones i garantir la pau del món.
Tampoc el món occidental li ha donat la importància que es mereixia el document, els mitjans de comunicació l’han ignorat, no ha suscitat reflexions ni articles d’opinió. Que potser ens pensem que podrem avançar en la pacificació del món sense tenir en compte les religions? Els qui des de una posició creient defensem amb convenciment la importància que té la secularització de les societats, no podem més que restar perplexos davant la manca de visió que té bona part de la societat i dels poders públics quan fan mans i mànigues per excloure el fet religiós dels debats socials.
Tant de bo que la història no passi comptes per les conseqüències que pot significar deixar passar aquesta oportunitat tant significativa.
