Església Plural
La intenció del grup de bisbes que representa el sector més ultraconservador i nacionalista espanyol de l’episcopat, d’aprovar un document on, entre altres aspectes de l’actualitat política espanyola, es materialitzes un posicionament de la jerarquia contrari al pla de pau a Euskadi i a la consolidació d’un estat plurinacional, s’ha vist frenat per la fermesa que han manifestat alguns bisbes catalans i bascos, i també per la capacitat negociadora i conciliadora de Mons.
Blázquez, actual president de la CEE, que cada cop veu més avalada pel Vaticà la seva gestió moderada i dialogant. Els canvis que el Papa Benet XVI ha fet en la Secretaria d’Estat i la distància que va marcar amb el sector mes bel·ligerant de l’episcopat durant el seu recent viatge a València, han contribuït favorablement a rebaixar el pes del grup de bisbes que encapçalen els cardenals Cañizares i Rouco.
Església Plural no s’ha posicionat oficialment sobre el document a l’espera de la seva publicació íntegra. De totes maneres, pel què s’ha publicat fins ara, podem dir que ens trobem davant d’un text generalista, que no entra en el fons de cap de les qüestions esmentades, que reflexa el canvi de correlació de poder que hem comentat, i que quedarà redactat d’una manera tan ambigua que permet tota mena d’interpretacions. Si més no, però, l’escenari que ens ofereix permet evitar la crisi i aparcar aquest debat.
Aquest però, no és un capítol tancat. El llibre que descriu l’intent d’un important sector de la institució eclesiàstica d’acabar amb la singularitat catalana i basca, fa temps, alguns segles, que es va començar a escriure, i a hores d’ara ja porta, dissortadament masses capítols dramàtics escrits -cal llegir les dues obres del Dr. Carles Cardó que tracten sobre aquest tema: «Les dues tradicions» i «El gran refús». Ambdues publicades per Claret- ?s un tema secular, arrelat en els espais més íntims de molts eclesiàstics espanyols degut a la formació que reben en alguns destacats seminaris. Quan aquestes persones arriben a bisbes, alguns es creuen en l’obligació de militar contra el que anomenen separatisme nacionalista. Potser seria hora que la Constitució i l’Estat de les Autonomies entrés en aquests seminaris.
Aquest cop l’actitud dels bisbes de Catalunya, si més no d’alguns d’ells, ha estat la que calia i esperàvem, la que correspon a un bon pastor que viu la realitat del seu poble, la respecta i l’estima. La fermesa demostrada contra l’aprovació del document pretès pels sectors ultra de l’episcopat, ha estat fruit del convenciment doble que alguns dels nostres bisbes tenien, que s’anava a perpetrar una injustícia i que era contrari al magisteri reiterat de l’Església. També ha influït el fet que eren ben conscients de la resposta que els esperava a Catalunya, que segurament els hagués empès a desmarcar-se del text, la qual cosa els posava en una complicada situació.
Hi ha hagut també algun dels nostres bisbes que s’ha manifestat contrariat per les formes. Sembla ser, i no és pas la primera vegada, que textos previsiblement polèmics són presentats a la seva aprovació per l’assemblea de bisbes, sense que abans s’hagi donat temps per una lectura i estudi pausats. ?s el cas del bisbe d’Urgell Joan Enric Vives, que ha fet unes declaracions en aquest sentit: ?La manera de treballar actual de la assemblea de la CEE és una manera a desterrar, no podem venir a una plenària amb el text ja tancat. …?? (A sota us adjuntem el text complet d’aquestes declaracions).
No podem baixar la guàrdia perquè tard o d’hora es tornarà a plantejar el debat. ?s l’estratègia de desgast que empra el nacionalisme espanyol, i que troba un bon terreny adobat en alguns sectors eclesiàstics. No en té prou en mantenir sota mínims les aspiracions identitàries catalanes, les vol eradicar.
Només tenim una oportunitat: demanar als nostres bisbes un esforç de cohesió i voluntat de materialitzar un projecte pastoral comú a tota la Tarraconense. Demanar-los que no tinguin mandra ni por de fer-se sentir en el Vaticà. Demanar als nostres polítics que prestin una especial atenció a les relacions diplomàtiques amb la Secretaria d’Estat i amb altres Congregacions, especialment la dels bisbes, i que la veu de Catalunya arribi de manera directa, sense interferència ni interlocutors interessats en distorsionar la realitat. Als cristians i cristianes de base, al clergat i als religiosos i religioses ens correspon treballar per una percepció positiva i solidària de la identitat catalana i denunciar tots els intents de destruir-la, bé sigui políticament o eclesiàsticament. La diversitat i la pluralitat si que és un bé moral a defensar.