Enviado a la página web de Redes Cristianas
Estimadas/os Compañeras /os
Os envió mi aportación poética a lucha diaria por la Libertad y Dignidad, los Derechos de la Mujer Trabajadora. Los dos poemas en catalán son del poemario bilingüe Viu, Planta Cara, Pren la Paraula, Y los recite por primera vez en el cine Bahía de Villareal el año 1973 al presentar a María del Mar Bonet, prototipo de la mujer catalana comprometida con su pueblo, tiempo y espacio, tierra, lengua y cultura. Los otros tres en castellano, del libro Esther, un Sueño de Amor son en memoria de mi madre Domitila Marín Porcar que me educo en la cultura de la Tierra y Trabajo, Amor, Libertad y Dignidad, librándome de todo odio y espíritu de venganza por la atroz tortura y asesinato de mi padre Olivier Herrera García, el 22 de Abril del 1948.
DONA, MAI LA MEUA
La dona treballa
Viu! Planta cara!
Pren la paraula!
Ets l?ama del camp
de la fàbrica i el teler,
del riu i de la mar.
Ets l?ama del raïm i del blat,
de la muntanya i de la vall,
del fruit del teu treball.
Dona, mai la meva.
Amiga, amant, companya,
que sols ets l?ama
del teu cos i la teva ànima.
1971
MUJER, JAMÁS LA MIA
La mujer trabaja!
¡Vive! ¡Planta cara!
¡Toma la palabra!
Eres dueña del campo
de la fábrica y del telar,
del río y del mar.
Eres dueña de la uva y del trigo,
de la montaña y del valle,
del fruto de tu trabajo.
Mujer, ¡Jamás la mía!
Amiga, amante, compañera,
que sólo tú eres la dueña,
de tu cuerpo y de tu alma.
1971
A MARIA DEL MAR BONET
Ets prima i morena,
ets guapa com tu sola.
Véns del fons de la ratlla blava,
véns a cantar a terra Valenciana,
la teva terra estimada i germana.
Cantes i alces la teva veu
que omple tota la sala,
cantes i alces la teva veu
que ens arriba endins,
fins al fons de l’ànima.
Quan la teva veu s’aixeca
la por s’amaga i es calla,
quan la teva veu s’aixeca
és el crit d’un poble
que respon i s’aixeca.
?s la teva la veu de la terra,
I del treball que lluita i canta,
Què volen aquesta gent?
Què volen aquesta gent?
Que truquen de matinada!!
1969
A MARÍA DEL MAR BONET
Eres delgada y morena,
eres guapa como tú sola.
Vienes del fondo de la raya azul,
vienes a cantar en tierra Valenciana,
tu tierra querida y hermana.
Cantas y alzas tu voz
que llena toda la sala,
cantas y alzas tu voz
que nos llega adentro,
hasta el fondo del alma.
Cuando tu voz se levanta
el miedo se esconde y calla,
cuando tu voz se levanta,
es el grito de un pueblo
que responde y se levanta.
Es tu voz,
la voz
del trabajo y la tierra,
la voz
de quien lucha y canta,
Es tu voz, la voz,
que les escupe en la cara.
¿Qué quieren esta gente?
¿Qué quieren esta gente?
¡Que llaman de madrugada!!
1.969
DOMITILA
Hija del sol y la lluvia,
nieta del relámpago,
de la hoz y el arado.
Eres la campesina
más dulce y linda,
valiente y digna.
Eres quien me dio,
la sangre y la leche
para que viviera.
Eres quien me dio,
la vida y el amor
para que creciera.
Tú fuiste el origen,
y eres el presente
De mi vida.
T? eres Domitila:
Tú fuiste el amor
de mi padre,
y eres mi amor.
Niña salvaje,
tierra fecunda,
agua limpia.
1995
EN LOS OJOS DE MI PADRE
En la habitación de mi madre
sobre el cabezal de su cama,
cuelga en la pared un cuadro
con la foto de mis padres.
De niño cuando cometía
una fechoría imperdonable,
iba a hablar con mi padre,
me miraba en sus ojos.
Le pedía el temple
Y la fuerza de carácter,
la vergüenza necesaria
para seguir mirándole.
1995
EN LA TUMBA DE MI PADRE
A mi padre Olivier
lo mataron los muertos
sin paz y sin tumba,
y no lo mataron,
que la muerte
no mata la vida.
Amo y admiro a mi madre;
por su temple y coraje,
por llorarle en silencio
sin hacerle un reproche,
por ser su digna esposa,
compañera y fiel amante,
Por defender su nombre
y honrar su memoria
más allá de la muerte.
Hoy la tumba de mi padre
luce grabada una paloma
y un poema que dice:
A Olivier Herrera García:
al esposo, amigo y padre,
quienes hoy te guardamos
tu nombre y tu memoria.
Que a ti no te mataron,
tú fuiste más lejos.
Las balas no matan ideas.
Los muertos no matan la vida.